En quixot de les Garrigues a l’Ebre i a Barcelona de Miguel de Cervantes – Part II

Aquest nou llibre, com l’anterior ens confirma que el cèlebre escriptor fou un protestant unitarista d’origen català, i és el paistage català el marc mental on estan inspirades les caminades del Quixot.
En aquest treball argumento fins i tot «que les referències a la Manxa només son nominals, un joc i recurs literari, però de cap manera referències geogràfiques concretes».
En referencia als trets unitaristes, asseguro aquest argument perquè en Cervantes parodia i es burla de la Inquisició, el culte als sants, els miracles, els sagraments i dogmes més coneguts de la església Catòlica, de la seva jerarquia (del Papa als encamisats), la veneració de les imatges i de les relíquies, etc. ».
Aquesta adscripció religiosa explicaria la simpatia que te pels jueus i musulmans, per la proximitat del protestantisme unitarista amb aquestes dues religions per això narra l’expulsió dels jueus i dels morisc, la nostàlgia de Sefarad, el llor a la pau, la utopia de una «edat daurada» (una societat lliure, tolerant i justa)(els primers cristians (arrians), els «duelos y quebrantos» dels dissabtes.
La paraula dissèmia de «manxa»: l’us de «manxeg» como sinònim de «tacat», «convers» o «heretge» (els protestants unitaristes son considerats heretges pels catòlics, ortodoxos i protestants) que també apareix inequívocament en La pícara Justina, (obra del també català rector de Vallfogona) publicada el mateix any que el Quixot ), «tacat» es l’«auto de fe» i la crema de llibres-heretges, la crítica a la puresa de sang, les delacions i els mètodes inquisitorials.
Però a més al rastrejar ‘El Quixot’, ens trobem que els paratges naturals, les costums, la flora i la fauna es corresponen només a les comarques del prelitoral muntanyós català i no les que Cervantes anomena en la seva obra. I així ens trobem que l’Ebre de Mora el trobem transposats a Saragossa. Que les Muntanyes de Prades es troben traslladades a Sierra Morena i que L’illa de Flix amb el seu meandre el trobem batejat com a ínsula Barataria. Els ducs de Cardona passen a ser els ducs sense nom. I les riberes del riu Anguera son l’escenari de las Bodes de Camacho, Les Garrigues passen a ser els Campos de Montiel.
Igual passa amb la vegetació, més pròpia de la zona del litoral català amb vegetació de muntanya com els roures, castanys, nogues, oms, faig, tells, i mediterrani com els xiprer, llorer, bardana, arròs.. I la fauna ossos, llops, senglars, truites, saboga, caviar, mastins, bous… L’orografia boscos, muntanyes, valls, cascades, fonts, rierols, prats verds..
«Una iconografia simplista (molins de vent, la desolada plana manxega, dues figures extravagants cavalcant per camins polsosos…) ha determinat tant la lectura i interpretació del Quixot que durant segles ha estat impossible veure el que salta a la vista: que las referències a la Manxa nomes son nominals, pur joc i recurs literari, però de cap manera referències geogràfiques concretes. El que sí apareix, en canvi, es un paisatge físic i simbòlic molt diferent: valls, boscos, prats de herba verda, rierols, rius, muntanyes… Tot amb molta més coherència amb l’entorn geogràfic i social de les muntanyes de Prades»